Amb amics com aquests, no calen enemics

Pedro Jesús Fernandez, a qui conec personalment per la seva trajectòria política i social, lligada sempre a l'Esquerra més esquerra de les que es fan i es desfan, escriu una carta a El Punt -una de tantes-, en la qual explica, sobre la idea de l'amic que es plany de la duresa que promovem a Badalona en la defensa d'actituds cíviques, que per culpa de CiU haurà de marxar de la ciutat, perquè a la fi no s'hi podrà "viure".

Respecto el Pedro Jesús, vagi per endavant. Però des de la discrepància li contestaré algunes de les objeccions que l'amic imaginari explica en aquesta carta i que ell ens descriu.

L'amic del Pedro Jesús té por. Té por de tirar una escopinada a terra i que el multin; de posar la música molt alta; de deixar el gos al balcó durant hores fent-se pipí i bordant; d'enganxar un cartell de la seva empresa en una paret de la ciutat, i de dutxar-se en una font pública amb sabó;….

Jo també tinc algún amic. I li fastigueja veure que s'escopeix a terra, tenir veïns que no respecten el seu descans, el gos que deixen tot el dia tancat al balcó i se li pixa a la roba que ell estèn quan acaba la rentadora. També li molesta la brutícia i impunitat amb què treballen tots els qui, amb ànim de lucre, infesten les parets amb la seva propaganda. I els qui utilitzen les fonts públiques per rentar-se els peus, i els carrers per reparar el cotxe.

Posem-ho en una balança. I jo prefereixo defensar els drets i els deures, la llibertat que no violenta la dels altres. Jo no sé si l'amic del Pedro Jesús marxarà de Badalona, i podrà escopir, fer pipí i embrutar allà on vagi. En tot cas, li diria que no s'acosti a Mollet, ni a Mataró, ni a Hospitalet, ni a Barcelona, ni a Granollers. I que vigili a les ciutats mitjanes i petites, que allà tothom es coneix i no hi ha anonimat possible on amagar la mala educació.

Que tingui sort. I bon vent!

[@more@]



1 comentari

Líder

He trigat una setmana a tornar a escriure, expressament. Volia deixar el post dedicat al Fede Rodriguez fins que no s'hagués celebrat el funeral. Un acte d'estimació que m'han qualificat d'impressionant.

I és que el Fede s'ho valia. Ara mateix, fa uns minuts, a Vilaweb Badalona hi havia les fotografies de la nit electoral del mes de maig. Ell hi surt, feliç, darrera meu, mentre m'abraço a la nostra cinquena regidora, la Mercè Rius.

Hi ha una altra fotografia, on surto abraçat a una altra militant que va morir fa ben poc, i que em va ajudar tant: la Carmen Garrido.

En Fede, d'origen cordobès. I la Carme, castellana. Tots dos, però, catalans i catalanistes. Tots dos, convergents.

Ara que he acabat de llegir el primer volum de la biografia de Jordi Pujol puc dir, amb orgull, que és per ell que ha estat possible que el Fede i la Carmen se sumessin a un projecte de construcció nacional.Que la seva visió va ser precisament la de crear un partit que sumés, que fos el punt de trobada de gent de tota mena que cregués que calia redreçar el país, i fer-ne exemple de qualitat a tot nivell.

Hi ha gent que se'n fum, de l'expressió del pal de paller. Però ho hem estat, ho som, i ho seguirem essent en el futur. Li pesi a qui li pesi.

El llibre es llegeix amb rapidesa, i s'hi explica la gènesi de la CDC d'avui, però més enllà, del sistema de partits catalans, i del perquè som on som. No dóna consells, ni receptes, ni és petulant ni especialment crític. És un llibre honest, d'una vida extraordinària i d'un home que trobem a faltar, perquè de líders n'hi ha, però de Lideratges Morals, no. Perquè un líder és alguna cosa més que algú produït al sí d'un partit, i de les filigranes que allà s'hi executen. Un líder, per dir-ho ras i curt, és Jordi Pujol.

 

[@more@]



5s comentaris

Una persona extraordinària

Ahir, a quarts de nou, arribava a casa. Vaig deixar el telèfon mòbil uns minuts, per anar a saludar les meves filles. No va passar gaire estona, però quan em vaig fixar altra cop en ell, hi havia quatre trucades perdudes, consecutives i immediates en el temps. L'Esteve Osorio, president de l'ABB de Bàsquet, l'Albert Esteve, coordinador esportiu de l'AE Minguella, l'Ivan, promotor del diari esportiu BNS, i en Jordi Serra, regidor.

Passava alguna cosa. "Ferran, escolta…ha estat fa una estona, amb la moto….en Fede Rodríguez és mort."

L'Esteve va ser el primer que m'ho va dir. Em va caure el món a sobre. "Collons! el Fede!…."

Era un home extraordinari. Conegut, estimat, generós, eficaç, entregat a allò que més li agradava. Tenia moltes coses per fer, i moltes ganes de fer-ne.

Deixa una criatura ben petita, i esposa.

El que ha passat és una tragèdia. Un fàstic, i lleva un home que vivia intensament cada dia, cada minut i cada segon.

Per Badalona, pel bàsquet, és una pèrdua sentida, transcendent i impossible de substituir. En Fede era un fora de sèrie alhora de dinamitzar, organitzar, intercedir, negociar, entendre i resoldre problemes.

Ell ens va ajudar a situar al pacte de govern la qüestió de la promoció del bàsquet a  l'esport escolar.  Li devem.

Descansi en pau.

[@more@]



Comentaris tancats a Una persona extraordinària

Cavalcada/es de Reis

Els Reis d’Orient han tornat a fer cap a Badalona. Ha estat una cavalcada reial de 160.000€, i ho escric perquè trobo que val la pena que se sàpiga. Això sense afegir les hores extres que hi ha dedicat personal professional, guàrdia urbana, i altres costos complementaris a fer possible el seu pas per la ciutat.  

Hi ha gent, però, que creu que aquesta cavalcada no és “la seva”.I creu que com que  “no pasa por mi barrio”, n’ha de fer una de diferent. I organitza cavalcades “alternatives”. A Sant Joan de Llefià, a Morera, a Pomar, i a Sistrells.  

Un dels motius que s’addueixen és el recorregut, com deia, però també hi ha la tradició, la percepció íntima que “Badalona” és una altra cosa, que no va amb ells. O que la cavalcada és la del Centre.I això, l’Ajuntament, lluny de treballar per canviar-ho, ho ha deixat consolidar. 

 I jo penso que cal canviar-ho. Perquè de cavalcada n’hi ha una, que és la de tots. Perquè les altres, per molt benintencionades que puguin ser, responen a un concepte del que és la ciutat que no pot o no hauria d’incentivar-se, com es fa ara, per passiva. I perquè de la mateixa manera que cremem un dimoni, i no cinc, no podem fer venir quinze Reis, enlloc de tres.   

És un tema no tractat al sí del govern. Però que l’any que ve s’ha de mirar de treballar per canviar. Li toca fer a Cultura, suposo, o a Relacions Ciutadanes, no ho sé del cert. En tot cas, ens toca a tots els qui creiem que no pot ser que hi hagi cinc cavalcades a la ciutat, que hi hagi gent que no senti seva la que s’organitza per tothom, que hi hagi nens que vegin uns Reis de dubtosa màgia, a dalt d’un camió vell, i dubtosament guarnit, com passa en algun cas.  

D’això, i de les Festes de Maig, se n’ha de parlar. Perquè no pot ser que tinguem “festes de maig”, fins al juliol. No té cap sentit i no passa enlloc. Per això suggereixo, o suggeriré, que es creï una comissió ciutadana per parlar de com volem passar les Festes, de quin model volem.  

Serà útil perquè, depèn de com, parlarem realment del model de ciutat que volem, més enllà de les paraules buides que molts fan servir, i no tothom aplica quan realment caldria fer-ho.

 

[@more@]

1 comentari

La insuportable lleugeresa de l’ésser

Ser oposició també és ser govern. Des de l'oposició es pot influir, pressionar i negociar. També es pot optar per criticar, embolicar, o mirar d'impedir que es faci segons què. Són dues possibilitats, compatibles entre sí segons com i sigui la qüestió plantejada. Segons i com actuï el propi govern, o com opini el veïnat, o com interessi a cada moment.

Aquest és el joc democràtic. I si es juga amb lleialtat, s'accepta. Perquè es pot ser lleial i criticar, o mirar d'impedir que es faci algun projecte en el qual no creus.

Nosaltres ho vàrem fer, per exemple, portant al contenciós administratiu la prova pilot a La Vallensana. O mobilitzant el veïnat del Gorg davant les ocupacions al barri i la deixadesa municipal, o donant informació i oposant-nos a l'edifici de consultes externes que es farà a Margarida Xirgu.

Són tres exemples d'oposició lleial al govern. En el primer cas, perquè no hi havia cap marge a la negociació i a l'acord, eren dues interpretacions jurídiques divergents, i defensàvem un model concret de restauració. En el segon cas, la situació del Gorg clamava el cel i portàvem mesos advertint-ho al govern, sense èxit. I en el tercer, la informació va ajudar a crear una associació de veïns en un lloc on no n'hi havia, va obligar al govern a donar més informació, i va permetre un Pla Especial que farà possible aquest equipament havent generat més debat i informació de la que hi hagués hagut sense la nostra intervenció.

Hi ha més exemples de com es pot fer oposició. I Iniciativa protagonitza

[@more@]

Comentaris tancats a La insuportable lleugeresa de l’ésser

La insuportable lleugeresa de l’ésser

Ser oposició, també és ser govern. Des de l'oposició es pot influir, pressionar i negociar. També es pot optar per criticar, o per mirar d'impedir que es faci segons què. Són dues possibilitats, compatibles entre sí segons com i quina sigui la qüestió plantejada. Segons i com actuï el propi govern, o com opini el veïnat, o com interessi a cada moment.

Aquest és el joc democràtic. I si es juga amb lleialtat, s'accepta. Perquè es pot ser lleial i criticar, o mirar d'impedir que es faci algun projecte en el qual no creus.

Nosaltres ho vàrem fer, per exemple, portant al contenciós administratiu la prova pilot a La Vallensana. O mobilitzant el veïnat del Gorg davant les ocupacions al barri i la deixadesa municipal, o donant informació i oposant-nos a l'edifici de consultes externes que es farà a Margarida Xirgu.

Són tres exemples d'oposició lleial al govern. En el primer cas, perquè no hi havia cap marge a la negociació i a l'acord, i es tractava de dues interpretacions jurídiques divergents, i defensàvem un model concret de restauració. En el segon cas, la situació del Gorg clamava el cel i portàvem mesos advertint-ho al govern, sense èxit. I en el tercer, la informació va ajudar a crear una associació de veïns en un lloc on no n'hi havia, va obligar al govern a donar més informació, i va permetre un Pla Especial que farà possible aquest equipament havent generat més debat i informació de la que hi hagués hagut sense la nostra intervenció.

Hi ha més exemples de com es pot fer oposició. I Iniciativa protagonitza una manera de fer oposició frívola, fràgil i oportunista que ni influeix, ni condiciona, ni impedeix res i, per tant, de tant fluixa, esdevé inútil.

És una oposició que brama, absent de projecte. I escric tot això perquè, a més, és deslleial. Perquè no trobo correcte, i sobretot, just, que es critiqui el Consorci Badalona Sud en els termes que ho va fer el Carles Sagués. Sobretot, perquè el meu plantejament, expressat personalment en una trobada pre-nadalenca, és que el Consorci funcioni a partir d'una mena de direcció colegiada, a on tant els regidors de govern com els de l'oposició poguem conèixer i avaluar els projectes que des d'allà s'impulsin.

No pretenc que el Consorci sigui un àmbit de responsabilitat, pel que fa a la banda municipal, exclussivament meu, o del govern.Vull compartir el que des d'allà es pugui fer, que és molt, amb qui de veritat hi vulgui participar. Per això ens vam veure, li vaig explicar el que del Consorci sé, exposant-li perquè som on som, sense embuts, i la possibilitat d'una direcció participada, que va acceptar.

I per això, és lamentable trobar al diari local la crítica falsa i aprofitada d'una informació i d'un plantejament que, davant la lleugeresa de l'ésser, no tornaré a fer.

[@more@]

Comentaris tancats a La insuportable lleugeresa de l’ésser

Com tenim el pati

Fem-nos, si es vol, missatgets en sms desitjant-nos un bon any i felicitat. Fem-ho, que no costa gaire i la majoria creu que es tracta simplement d'un gest efímer. Però tinguem en compte les dades, i pensem-hi. Catalunya ha tancat l'any en la posició dotzena en creixement de PIB a Espanya, i ja som darrera de Múrcia. També hem destacat a l'informe PISA, com a paradigma d'una reforma educativa i d'un sistema fràgil, caduc, estúpid i falsament progressista. El Zapatero, el gran mal menor de Catalunya, ens ha promès i ens ha incomplert en gairebé tot -els Papers, els traspassos, els pressupostos-.

L'any 2008, malgrat tot, tindrem augments impositius a l'electricitat, el gas, el butà, el transport públic, superiors a l'IPC previst al juliol. I el govern català, que dissimula molt bé, augmentarà els peatges més d'un 4%, gairebé doblant l'augment que preveu l'Estat per a les seves vies de pagament.

A Badalona, el govern municipal ha tingut més sentit comú, i proposa un augment impositiu lleuger, del 2'5%, inferior a l'IPC real i als augments que vindran amb les factures de serveis bàsics. Aquesta decisió, haurà de tenir conseqüències: no podrem seguir fent el pressupost com fins ara, amb augments lineals, poc balanç de l'utilitat d'algunes partides, i confiança en el totxo com a font inesgotable de l'equilibri financer municipal. I caldrà equilibrar els augments dels contractes de serveis eixugant despeses que caldrà posar en crisi.

Sigui com sigui, el 2008 no serà un any fàcil. Ni a la ciutat, ni a Catalunya. I em preocupa, no tant això, sinó la percepció cada com més aguda que el país viu en la inòpia, la renúncia, la desafecció i l'escepticisme. Que perdem pistonada, i prestigi, i que caldrà una nova Renaixença política, d'aquí a uns anys, i en tot l'arc parlamentari català.

Bon any per a tots.

[@more@]

2s comentaris

Innocent

L'any que ve, tindrem un Parc de Nadal, com el tenen les ciutats mitjanes i grans del país. Com la tenen a Montgat, Sant Adrià, o Santa Coloma. Aquest any, malgrat haver-ho intentat, no ens n'hem sortit. Qüestió d'inèrcies i falta d'interès.

Vaig proposar-ho, vam encarregar-ho, vam triar el lloc, i el dies, i el pressupost aproximat. Alguns ho varen distreure, d'altres no van voler trobar partides econòmiques adequades, i passaven els dies. Quan vaig demanar explicacions, i vam intentar resoldre la ineficàcia dels qui havien de fer-se'n càrrec, era massa tard. No hi havia temps per a fer un concurs, no hi havia partida -però s'hagués pogut trobar-, i organitzar-ho hagués estat una arbitrarietat en no poder assegurar un servei amb pública concurrència i publicitat.

Vaig renunciar-hi. Però tinc al pap, i a la retina, que l'any que ve això no passarà. Ja sé un altre lloc ineficaç de la casa. Ja sé el pa que s'hi dona, quan una proposta suposa fer una cosa nova, i una feina extra. Ja sé que no n'hi ha prou que l'alcaldessa, jo mateix, en serra, en vives, ho decidim. Ara sé que, a més a més, hem de confeccionar l'expedient de torn, i passar per sobre de responsables amb sou i feina incerta. 

[@more@]

Comentaris tancats a Innocent

Innocent

L'any que ve, tindrem un Parc de Nadal per als més petits. Com el tenen les ciutats mitjanes i grans del país. Com la tenen a Montgat, Sant Adrià, o Santa Coloma. Aquest any, malgrat haver-ho intentat, no ens n'hem sortit. Qüestió d'inèrcies i falta d'interès.

Vaig proposar-ho, vam encarregar-ho, vam triar el lloc, i el dies, i el pressupost aproximat. Ens pertocava fer això, i encarregar-ho a qui correspon. Però alguns ho varen distreure, d'altres no hi van creue, i tampoc no van voler trobar partides econòmiques adequades per fer-ho possible, i passaven els dies. Quan vaig demanar explicacions, i vam intentar resoldre la ineficàcia dels qui havien de fer-se'n càrrec, era massa tard. No hi havia temps per a fer un concurs, no hi havia partida -malgrat que s'hagués pogut trobar-, i organitzar-ho hagués estat una arbitrarietat en no poder assegurar un servei amb pública concurrència i publicitat. Vaig renunciar-hi.

Però tinc al pap, i a la retina, que l'any que ve això no passarà. Ja sé un altre lloc ineficaç de la casa. Ja sé el pa que s'hi dona, quan una proposta suposa fer una cosa nova, i una feina extra. Ja sé que no n'hi ha prou que l'alcaldessa, jo mateix, en Serra, en Vives, ho decidim. Ara sé que, a més a més, hem de confeccionar l'expedient de torn, i passar per sobre de responsables amb sou i feina incerta. 

He estat innocent, tenia d'altres coses al cap i no he pogut -ni lògicament havia de fer-ho en un Ajuntament tant gran com el nostre- cuidar-me'n al detall ni cada dia, però això que us explico, no és una innocentada. És una anècdota que m'empasso, que m'enfada, que em sap greu. I que posa de manifest la nostra pròpia misèria organitzativa.

Ha estat una anècdota. I per això l'explico. Per alertar tothom que això no pot passar mai més, ni amb res més important o transcendent que això. 

Es pot al·legar que no hi havia partida, que no era previst a l'inici de l'any, i que no s'havia fet mai. Però no és excusa. Hem fallat.

 

[@more@]

Comentaris tancats a Innocent

El nom de la Plaça

Posar noms als carrers i places de Badalona no és fàcil. La comissió del nomenclàtor s'ha de reunir i validar les propostes que el Ple municipal, particulars, entitats i d'altres li hagin pogut fer arribar en relació a l'òbit de persones insignes o de causes i efemèrides a recordar.

En els darrers Plens municipals, per posar un exemple, hem aprovat proposar a la comissió un carrer, plaça o equipament per a Gregorio López Raimundo, un altre per a Paco Candel i també per a Lluís Maria Xirinacs. I durant el mandat passat, es varen prendre força decisions com ara la de nomenar una plaça per Ernest Lluch, i una altra per Carrasco i Formiguera.

Què en sabem de tots ells? què en sap la gent de tots ells? Segurament, i genèricament, ben poca cosa. I per això volem que restin a la memòria col·lectiva, malgrat que n'hi hagi tants i tants dels quals no sabem pràcticament res. Qui era, per exemple, Coll i Pujol? Algú sap que són els cognoms de la família propietària de la masia de Sant Crist de Can Cabanyes?

Jo no crec que pogués aprovar, avui per avui, un examen sobre el nomenclàtor badaloní. Per això, el llibre que es va fer des del Museu, és recomanable i d'una gran utilitat. I el recomano. I per això defenso que, quan es reposin les malmeses plaques dels carrers de la ciutat, s'aprofiti per situar als transeünts més enllà d'un nom, i també que, en el cas que hi hagi noms populars, constin també a la placa de torn. Per exemple, la del carrer de les ànimes, o de la granota, o tants d'altres.

Més enllà d'aquesta circumstància, hi ha debats que encara no hem encetat a fons. Per exemple, el nom que li donarem a la futura plaça de la Illa Central.

Hi ha la proposta de fer més gran l'espai dedicat a l'Alcalde Xifré, alcalde republicà afusellat al camp de la Bota, l'any 1938. També hi ha gent que defensa que se'n digui de les Cultures, o quelcom de similar. Que se'n pogués dir de la Creu, ho defensen els qui creuen que, havent-hi com hi havia la creu de Terme de la ciutat, se'n recordés l'origen. Més enllà, hi ha qui ha parlat, directament, de noms popular com Can Puça, que recorda el negoci de carruatges i l'home que el dirigia.

Sigui com sigui, posar el nom a aquesta futura Plaça serà una decisió difícil. Nogensmenys, es tracta d'un espai gran, singular, central i esperem, d'alta qualitat. D'entre tots els formulats, caldrà triar. I hi ha tants noms insignes, com causes lloables i dates per no oblidar: l'alcalde Xifré, la Pau, les Cultures, Terme, Sobirania…

I si no ens en convenç cap, Plaça Central.

Esperarem que fluexi el debat i les idees, que l'any 2008 el puguem decidir, i el 2011, estrenar. 

[@more@]

Comentaris tancats a El nom de la Plaça