La necessitat d’ampliar els continguts del bloc i de tenir-lo permanentment actiu m’ha obligat a prendre la decisió de traslladar-ne l’allotjament. A partir d’ara, podreu llegir els meus articles a la següent adreça d’una altra xarxa nacional de blocs en català:

http://blocs.mesvilaweb.cat/ferranfalco 

[@more@]

Tweet

Dit això, potser jo no en sé prou, o ho veig diferent, si hagués de fer cas de tants i tants comentaristes que l'endemà qualificaven el debat amb un empat. Però a mi no m'ho va semblar.

Pel que fa al debat dels candidats del país, ahir en Duran em va agradar molt. Molt i molt. I també dec estar en desacord amb el que avui he pogut llegir en algun diari.

Per ser exacte, diria que tots els candidats van fer un bon debat. Però Duran em va agradar, no només perquè sigui el candidat de la meva federació, sinó perquè va demostrar que no li va la bronca, ni l'exageració. Que diu el que pensa, i que defensa propostes en el terreny econòmic i social que s'acosten molt a la socialdemocràcia i poc al socialisme populista o al liberalisme popular.

CiU presenta una bona llista. Ell, en Campuzano, en Jané…són els qui més conec i en puc dir que són la síntesi d'un bon projecte polític, nacionalista, social, i centrat.

En Duran ha reconegut que ahir va estar absent en la primera part del debat, quan es va limitar a dir què faríem i per què. Patia fred i l'operació que ha tingut el tenen baldat. No va entrar contra ningú ni contra res, i potser això sorprèn, però és l'estil que crec que pot convèncer molta gent que veu la política com un enfrontament on guanya qui la diu més grossa. I si fos així, ahir l'hauria guanyat sens dubte la senyora Nadal. Fins i tot la Chacón va sorpendre amb una certa moderació, que no li sortia de la convicció sinó del consell expert dels seus assessors.

Jo no sé què passarà el 9 de març, però estic segur que Duran és una garantia per als autònoms, pels petits emprenedors, per a les vídues i les persones que reben les pensions més baixes. Jo crec que mirarem de fer iniciatives per tots ells, com en aquest mandat, on gràcies a nosaltres s'ha compatibilitzat el sovi i la pensió de viduïtat, o s'ha tirat endavant l'estatut de l'autònom, fet pel qual el nostre gruup ha rebut el reconeixement públic de l'associació de treballadors autònoms d'Espanya.

No aconseguirem la Independència, encara, però farem que la gent guanyi més llibertat.

Apa, ja he fet el meu primer i darrer post electoral. Perquè m'ha vingut de gust, i perquè tinc la convicció que continuem essent una garantia de progrés i justícia social.

[@more@]

Tweet

Nascut l'any 1917 a Barcelona, va viure el seu primer any de vida a la ciutat. Dramaturg, assagista, poeta i narrador. Coneixedor de Picasso. Català i catalanista. Premi d'Honor de les lletres catalanes, i creu de sant Jordi, Palau i Fabre bé mereix un lloc a la memòria col·lectiva.

D'aquí a dos anys, potser tres, Canyadó tindrà una nova biblioteca, als baixos de l'edifici que ocuparà l'antiga caserna de la Guàrdia Civil. En la discussió sobre el mapa de biblioteques, al si del govern, CiU proposava que se'n instal·lés una a l'antiga fàbrica de la Piher, però no és possible.

Jordi Serra, regidor de Territori, va agafar la idea i va proposar de situar-la aquí, i traslladar la futura llar d'infants que hi havia d'anar al Cristall, una vegada es desenvolupi. Ens sembla una bona pensada. Complim el projecte del govern local de PSC, CiU i ERC, i trobem el desllorigador d'una necessitat palesa en aquest sector de ciutat.

Què semblaria que aquest nou espai portés el nom de Palau i Fabre?

[@more@]

Tweet

Més enllà d'aquesta visita, hi haurà el sopar de les dones que es fa cada any al Pavelló Olímpic. Sempre als volts del 8 de març, dia de la dona treballadora, però que aquest any també coincidirà, ai las! amb la campanya electoral avançant-se al dia 29. Un dia magnífic per al lluïment de l'alcaldessa que, en aquesta ocasió, casualment, també és candidata al senat pels socialistes.

Tot és casual, segur. I té una explicació coherent, perquè ells mai no farien una utilització partidista de les institucions.

Oi? 

Sembla estrany que els critiqui el seu soci principal a la ciutat? Potser sí. Però ara no parlem de la ciutat, ni del projecte que tenim acordat, ni del proper Ple municipal i de com l'hem de treballar. Ara i aquí, parlem de la manera com les sigles confonen les institucions, i alguns perden l'oremus en campanya. Sortosament, això només dura quinze dies (espero).

[@more@]

Tweet

Els kosovars han exercit el seu dret a declarar-se independents de Sèrbia. No han estat una majoria absoluta, però sí democràtica. En el debat sobre els tantspercent que donen o no legitimitat, ens perdem en l'essencial. Guanya la majoria.

Espanya no reconeix el nou Estat kosovar, suposem que perquè s'acosten les eleccions generals. Per això, també, s'augmenta la pressió a l'esquerra abertzale, es frena el retorn dels Papers, i s'obvia arribar a acords en matèria de traspassos o de publicació de balances fiscals.

La por de l'esquerra espanyola es manifesta no només respecte de la dreta, sinó també del propi electorat. Però tornem a Kosovo, per preguntar-nos quines lliçons democràtiques, o de defensa dels acords de les Nacions Unides, poden fer ara els serbis? Francament, no les hi veig. Cal recordar com van tractar als bosnians? què va fer Milosevic? És clar que no podem jutjar el tot per la part, però ara, avui per avui, em sembla just concedir el dret a ser lliures a una provincia, un país, una minoria, els kosovars, que han patit de valent una pila de temps.

Sap greu formar part d'un país que no reconeix el dret a la diferència, i prendre part al costat de la Xina o de Rússia, de Xipre, Grècia i Portugal, i no d'Estats Units, Alemanya o el Regne Unit, França, Finlàndia, Irlanda o Suècia.

El millor de tot plegat és, però, que ningú no planteja canviar l'estatuts adquirit pel nou país per les armes. Voler la independència, és poder.

Acceptant la distància entre aquell procés i el que voldríem viure bascos i catalans, hem de dir que no tenen res a veure. La nostra realitat no és la seva, i comparar-nos-hi és absurd. Sortosament absurd.

[@more@]

Tweet

Els seus darrers articles, la carta a Boris Izaguirre, i l'escrit sobre Barack Obama, m'han fet sentir enveja.Enveja de no tenir el talent d'escriure com ella ho fa, i d'expressar idees amb la concisa intel·ligència amb que ella les construeix. 

Crec que som al davant d'una gran nosebenbequè. Suposo que se'n diu "comunicadora".  

Em sento com aquells a qui critiquem la fe dels conversos. Perquè jo, de la Rahola, mai no me n'havia sentit tant a prop. Per mi, era una mena de "divina" que es creia en possessió de la veritat. Que exagerava, s'excedia o teatralitzava en excés els arguments. 

Ara la veig diferent. Millor. Centrada, madura, brillant. Molt millor quan escriu que quan surt a la televisió. Però bona a tots els registres. Simplement, em fa feliç llegir-la i trobar-hi allò que jo també puc haver cregut i no he sabut escriure. 

Per sort, la Pilar viu a Badalona. Per desgràcia, no la "viu" prou. O no la sabem aprofitar com caldria. Forma part del capital humà que té Badalona.

I sobre aquest concepte voldria expressar la segona part d'aquest post. 

A Vitòria, em vaig fixar en una campanya del PNB. Expressava l'orgull dels bascos, i explicava, en diferents anuncis, fets rellevants d'aquell país. Per exemple, que eren el primer país en certificats de qualitat empresarial. El que pretenia el PNB era expressar aquest orgull a partir del capital humà, social i econòmic d'aquell territori. 

No crec que s'hagi de vincular l'èxit d'un país o d'una societat al fet nacional, només i prou. Però és evident que estimar el teu país té molt a veure amb la manera com procures exhibir tot el teu potencial, i amb la manera com fas que la teva comunitat senti l'orgull de formar-ne part. 

Badalona, diem, és la tercera ciutat de Catalunya. Però ens falta autoestima. Perquè no hem treballat mai el potencial de la nostra comunitat. Quan vaig arribar a la responsabilitat que actualment ocupo, vaig presentar una idea sobre com reforçar el nostre sentiment de pertanença en base al capital humà -tot ell- que té Badalona. La resposta, si més no, va ser freda.

M'agradaria recuperar la idea i fer veure als badalonins que tenim l'esport a l'èlit treballat des de la base. O l'empresa que fa tecnologia LED més important, qui sap, del Món. O investigadors de primer nivell. I arquitectes de reconegut prestigi. I gent treballant a la "NASA" europea. O ensenyant Física a la universitat americana. O treballant per la Federació de Vela australiana com a enginyers. I cracks de la comunicació. O escriptors. 

Gent de Badalona que ens ha de fer sentir l'orgull de pertànyer a la ciutat, més enllà dels problemes de cada dia. De les errades dels serveis públics, o de la feblesa d'una societat civil que no hem sabut vincular prou a un projecte comú de badalonisme ben entès.  

[@more@]

Tweet

Els seus darrers articles, la carta a Boris Izaguirre, i l’escrit sobre Barack Obama, m’han fet sentir enveja. Enveja de no tenir el talent d’escriure com ella ho fa, i d’expressar idees amb la concisa intel·ligència amb que ella les construeix.

Crec que som al davant d’una gran nosebenbequè. Suposo que se’n diu “comunicadora”.

Em sento com aquells a qui critiquem la fe dels conversos. Perquè jo, de la Rahola, mai no me n’havia sentit tant a prop. Per mi, era una mena de “divina” que es creia en possessió de la veritat. Que exagerava, s’excedia o teatralitzava en excés els arguments. Ara la veig diferent. Millor. Centrada, madura, brillant. Molt millor quan escriu que quan surt a la televisió. Però bona a tots els registres. Simplement, em fa feliç llegir-la i trobar-hi allò que jo també puc haver cregut i no he sabut escriure.

Per sort, la Pilar viu a Badalona. Per desgràcia, no la “viu” prou. O no la sabem aprofitar com caldria. Forma part del capital humà que té Badalona. I sobre aquest concepte voldria expressar la segona part d’aquest post.

A Vitòria, em vaig fixar en una campanya del PNB. Expressava l’orgull dels bascos, i explicava, en diferents anuncis, fets rellevants d’aquell país. Per exemple, que eren el primer país en certificats de qualitat empresarial. El que pretenia el PNB era expressar aquest orgull a partir del capital humà, social i econòmic d’aquell territori.

No crec que s’hagi de vincular l’èxit d’un país o d’una societat al fet nacional, només i prou. Però és evident que estimar el teu país té molt a veure amb la manera com procures exhibir tot el teu potencial, i amb la manera com fas que la teva comunitat senti l’orgull de formar-ne part.

Badalona, diem, és la tercera ciutat de Catalunya. Però ens falta autoestima. Perquè no hem treballat mai el potencial de la nostra comunitat. Quan vaig arribar a la responsabilitat que actualment ocupo, vaig presentar una idea sobre com reforçar el nostre sentiment de pertanença en base al capital humà –tot ell- que té Badalona. La resposta, si més no, va ser freda. M’agradaria recuperar la idea i fer veure als badalonins que tenim l’esport a l’èlit treballat des de la base. O l’empresa que fa tecnologia LED més important, qui sap, del Món. O investigadors de primer nivell. I arquitectes de reconegut prestigi. I gent treballant a la “NASA” europea. O ensenyant Física a la universitat americana. O treballant per la Federació de Vela australiana com a enginyers. I cracks de la comunicació. O escriptors.Gent de Badalona que ens ha de fer sentir l’orgull de pertànyer a la ciutat, més enllà dels problemes de cada dia. De les errades dels serveis públics, o de la feblesa d’una societat civil que no hem sabut vincular prou a un projecte comú de badalonisme ben entès.  

[@more@]

Tweet

Es tracta d'una més de les raons per les quals, jo, m'entenc millor amb l'amo que amb els seus representants a la Terra. Jo no sé què en deuen pensar, de tot plegat, alguns capellans -més amunt o més avall en la jerarquia-, que conec. 

Vull creure que en Joan Badia, en Jaume Aymar, en Joan Carrera, en Joaquim Iglesias o tants d'altres, ho deuen viure com ho fem tanta gent que, essent cristians, assistim cada vegada més perplexes als missatges que dóna la Cúria.

I és que posen a prova la nostra Fe. Jo, com tants, he passat de creure a no creure, de perdre a recuperar la Fe, i ho he fet en diversos moments de la meva vida, empès per lectures, episodis viscuts, coneixences, i situacions emocionals.

Però avui, cada vegada més, m'allunyo, sense haver-ho volgut, d'aquesta Esglèsia que viu sense "viure" en nosaltres. Que es posiciona sobre la família, les malalties, l'educació i la política, fent-se una mena d'haraquiri existencial. Reduint-se ella mateixa en el temps i l'espai que li tocaria viure. Renunciant a un lideratge engrescador, que és el que la vida de Jesús ens mostra.

L'actitud cristiana té poc a veure amb aquesta manera de fer. Jo no sóc com ells, ni penso de la mateixa manera. I a la meva declaració de renda, per descomptat, no tindran cap creueta. No vull pagar aquests manifestos, ni aquella ràdio, ni les manis de Madrid, ni favors al Partit Popular.

[@more@]

Tweet

La subestació elèctrica de Sant Adrià va ser robada, segons sembla, i causa de l'arrencada de cablejat, va produir-se el curtcircuit i el foc posterior.

Aquest fet té a veure amb la seguretat d'aquest tipus d'instal·lacions, i és d'això que va la meva reflexió. Si uns lladregots poden entrar-hi dues vegades i causar una gran apagada…què no podrien fer uns terroristes amb mala bava?

La detenció dels islamistes al Raval ens ha de fer reflexionar sobre l'amenaça que, li pesi a qui li pesi, tenim a sobre. La que va de l'11-S a l'11-M, passant per Londres. Tres atemptats, dos dels quals fets a poques hores de casa.

Fer-hi broma o relativitzar-ho és d'una inconsistència poc recomanable. Creure que perquè afirmem que hi ha una amenaça, estem posant tothom al mateix sac i aprovant la preeminença del nostre Món respecte d'altres, és estúpid.

Per això, reclamem que Fecsa protegeixi com cal les seves instal·lacions. Que s'ha acabat allò del pany i forrellat. Que cal seguretat activa. I això s'ha de fer extensiu, repeteixo -li pesi a qui li pesi-, a les depuradores, xarxes de transport gasístic, d'aigua, i totes aquelles que en mans de segons qui podrien usar-se contra nosaltres.

Fecsa hagués hagut de protegir millor la seva subestació. Aquesta i totes elles. Hi ha noves realitats que obliguen a ser més amatents, sobretot quan ets responsable de xarxes que duen llum i progrés però que poden caure en mans d'il·luminats.

[@more@]

Tweet

Tweet